jueves, 26 de abril de 2007
Sempre he pensat...
Sempre he pensat que pots arribar a odiar una assignatura que t'agrada molt pel professor que te la fa i que te'n pot agradar una que no va amb tu només perquè el professor t'agrada. També ho penseu? La importància del profe, que no es limita (i no és poc) a mostrar els continguts d'una assignatura i a portar una classe. Poden arribar a marcar molt, els professors. Jo ho tinc claríssim: el Jordi del cole, que m'havia donat català, religió, socials i sobretot classes de converses personals; i la Dolors de l'institut, llatí i grec amb una dona que s'estima aquestes llengües i fa que tu també te les estimis. Us ha marcat algun profe?
Aprenent amb teories lingüístiques
Crec que en les meves classes d'anglès de l'escola, l'institut i la universitat s'ha seguit una teoria basada en la gramàtica. Ara que hi reflexiono, aquesta llengua no destaca precisament per la seva riquesa o complexitat en la seva gramàtica, cas que seria més propi de l'alemany o el català, per exemple. Com oblidar els llistats dels verbs irregulars... o les de vocabulari elaborades per un mateix...
El català també se m'ha ensenyat seguint la teoria de la gramàtica tradicional, ja que l'atenció s'ha centrat en mostrar les regles gramaticals, les parts de l'oració, etc. I dues llengües que, segons la meva opinió, demanen d'aquesta mateixa teoria són el llatí i el grec, els coneixements de les quals no es podrien adquirir per altres mitjans que no fossin la memorització o la traducció entre d'altres.
Llegint la presentació de la segona sessió me n'adono que el mètode que en general han fet servir els meus professors de francès ha seguit l'estructuralisme i no han donat gaire importància en la gramàtica d'aquesta llengua. Això pot estar motivat per la proximitat del francès amb el català. Molts dels exercicis que hem fet a classe han estat de conversa, però sempre fictícia, la qual a mi no m'és de cap utilitat, perquè estic pensant més en què puc dir per treure'm l'activitat de sobre i en el fet que hauré de parlar en públic que no pas en el francès en sí. Fins a la universitat no m'havia encarat amb construccions més complexes pròpies d'aquesta llengua, les quals sense el coneixement que tenim ara del francès senzillament no s'haguessin pogut entendre.
De la mateixa manera, no ha estat fins a la llicenciatura que no he estudiat el català, la meva llengua, des d'una perspectiva d'anàlisi del discurs. Em va agradar molt veure aquesta llengua des d'aquest aspecte, que permet un coneixement molt més exhaustiu i profund, que aporta noves competències, com per exemple recursos alhora de construir un text.
A mi m'agrada estudiar la gramàtica d'una llengua i crec que és bàsic per aprendre-la. Quan la gramàtica s'ha après (més o menys bé, això ja és un altre tema) aleshores sí que es poden fer exercicis d'expressió oral i altres coses, però coneixent també prou vocabulari. Crec que l'estudiant de la llengua ha de tenir suficients eines, que la interiorització de la gramàtica i d'una quantitat determinada de vocabulari li pot oferir, per ser capaç d'enfrontar-se a l'oralitat, ja sigui amb estudiants, amb persones que coneixen aquella llengua o amb nadius. Una altra persona preferirà anar-se'n al país i aprendre la llengua o començar treballant la conversa abans de conèixer la gramàtica perquè creurà que és el que fa que aprenguis una llengua i, al cap i a la fi, en el que es basa tota llengua, en la comunicació. Qüestió de gustos, i d'experiències diferents.
Suposo que una llengua com l'alemany no pot optar a canviar la seva tradició metodològica, que suposo tradicional, per una de més moderna. Les seves característiques (no conec gens l'alemany, només sé el que sento dir a la gent) no ho permeten: declinacions, gramàtica complexa, ... Sí que és veritat que es poden introduir innovacions metodològiques, però l'estudiant ha d'acabar trobant-se amb la gramàtica i aprendre-la.
El català també se m'ha ensenyat seguint la teoria de la gramàtica tradicional, ja que l'atenció s'ha centrat en mostrar les regles gramaticals, les parts de l'oració, etc. I dues llengües que, segons la meva opinió, demanen d'aquesta mateixa teoria són el llatí i el grec, els coneixements de les quals no es podrien adquirir per altres mitjans que no fossin la memorització o la traducció entre d'altres.
Llegint la presentació de la segona sessió me n'adono que el mètode que en general han fet servir els meus professors de francès ha seguit l'estructuralisme i no han donat gaire importància en la gramàtica d'aquesta llengua. Això pot estar motivat per la proximitat del francès amb el català. Molts dels exercicis que hem fet a classe han estat de conversa, però sempre fictícia, la qual a mi no m'és de cap utilitat, perquè estic pensant més en què puc dir per treure'm l'activitat de sobre i en el fet que hauré de parlar en públic que no pas en el francès en sí. Fins a la universitat no m'havia encarat amb construccions més complexes pròpies d'aquesta llengua, les quals sense el coneixement que tenim ara del francès senzillament no s'haguessin pogut entendre.
De la mateixa manera, no ha estat fins a la llicenciatura que no he estudiat el català, la meva llengua, des d'una perspectiva d'anàlisi del discurs. Em va agradar molt veure aquesta llengua des d'aquest aspecte, que permet un coneixement molt més exhaustiu i profund, que aporta noves competències, com per exemple recursos alhora de construir un text.
A mi m'agrada estudiar la gramàtica d'una llengua i crec que és bàsic per aprendre-la. Quan la gramàtica s'ha après (més o menys bé, això ja és un altre tema) aleshores sí que es poden fer exercicis d'expressió oral i altres coses, però coneixent també prou vocabulari. Crec que l'estudiant de la llengua ha de tenir suficients eines, que la interiorització de la gramàtica i d'una quantitat determinada de vocabulari li pot oferir, per ser capaç d'enfrontar-se a l'oralitat, ja sigui amb estudiants, amb persones que coneixen aquella llengua o amb nadius. Una altra persona preferirà anar-se'n al país i aprendre la llengua o començar treballant la conversa abans de conèixer la gramàtica perquè creurà que és el que fa que aprenguis una llengua i, al cap i a la fi, en el que es basa tota llengua, en la comunicació. Qüestió de gustos, i d'experiències diferents.
Suposo que una llengua com l'alemany no pot optar a canviar la seva tradició metodològica, que suposo tradicional, per una de més moderna. Les seves característiques (no conec gens l'alemany, només sé el que sento dir a la gent) no ho permeten: declinacions, gramàtica complexa, ... Sí que és veritat que es poden introduir innovacions metodològiques, però l'estudiant ha d'acabar trobant-se amb la gramàtica i aprendre-la.
Expectatives i experiència
Diverses persones m’havien parlat d’aquesta assignatura. Algunes me l’havien recomanat assegurant-me que estava feta per a mi, ja que deien: “fes-la, t’agradarà”. La vaig demanar el curs passat i no me la van assignar, i vaig pensar que encara em quedava una oportunitat. Finalment la vaig poder matricular però el càrrec del professor l’ocupava una altra persona que no era l’Olga Esteve, a qui tenia moltes ganes de trobar-me en una classe i la qual havia optat per un plantejament de l’assignatura que era el que, sobretot, la feia tan recomanable. Vaig pensar que potser el Daniel Cassany no s’allunyaria gaire del seu sistema però de seguida vaig veure que no era així. Em costa adaptar-me als canvis i no m’agrada que em canviïn els esquemes que prèviament m’he muntat al cap, però es tractava d’acceptar-ho el més aviat millor i posar-se a treballar. No és el sistema que prefereixo però les coses són com són, així que intentaré adaptar-m’hi i adaptar-lo també a la meva manera de fer.
Tota la meva educació ha estat en català, la meva família és catalana i sempre, coses de la vida, m’he relacionat amb gent de parla catalana. De castellà només en feia a les classes d’aquesta llengua. El meu contacte es limitava a això. Fora d’aquelles hores, no tenia cap relació conscient amb el castellà (hi ha els mitjans de comunicació, les sèries de televisió i els cartells, anuncis, rètols i converses que et trobes pel carrer). El meu accent català em delata de mala manera quan parlo en castellà, que considero com una llengua estrangera per a mi. La conec i la sé utilitzar, però no la domino ni m'hi sento a gust.
Quan vaig arribar a la universitat vaig pensar que el més gran error que s'havia comès respecte l'aprenentatge del català era, senzillament, que no se'ns havien corregit les faltes. Em vaig trobar amb errors que mai m'havien fet notar, ja sigui per incompetència dels professors o perquè no tocava per l'edat que teníem, però penso que és un dels motius principals pels quals la gent de divuit anys encara fa unes faltes que fan mal als ulls. Això, si l'estudiant s'endinsa en una carrera com la de Traducció i Interpretació, pot millorar considerablement.
Respecte les llengües estrangeres, l'anglès ha estat la reina. I la princesa és el francès. Gràcies a l'ESO vaig descobrir aquesta llengua, que vaig estimar des del principi, pel seu encant en la pronúncia. Estudio, o més ben dit, faig classes de francès des de 1r d'ESO i encara a l'últim curs de la llicenciatura continuo tenint una classe de traducció en què treballo amb aquesta llengua. Sempre dic que pels anys que fa que en faig no en sé prou. Mai no he estudiat llengües estrangeres fora de l'àmbit acadèmic i potser és el que ha fallat. Igualment puc afirmar que d'anglès no en sé el que s'esperaria que en sabés pels anys que fa que rebo classes. Quan vaig arribar a la universitat ho vaig confirmar, veient que hi havia moltes històries lingüístiques i molts nivells diferents. La immersió lingüística que va suposar l'Erasmus em va aportar algunes novetats en la meva base de dades, però no em va fer sentir que a partir d'aleshores tenia un millor domini de l'anglès. L'Erasmus més aviat em va aportar moltes altres coses que no tenen res a veure amb les llengües, però això ja és un altre tema.
A l'ESO i al Batxillerat les classes d'anglès a l'institut es van convertir en un etern repàs del que s'havia estat fent fins al moment. Hi havia massa diferència entre els alumnes i no es podia avançar. L'últim curs de Batxillerat el coneixement de l'anglès havia d'aconseguir el nivell imposat per la selectivitat, com passava amb la resta de les assignatures, i ens vam dedicar als listenings i a repassar, altre cop, la gramàtica, amb mil exercicis que al final aconsegueixen que t'aprenguis les frases d'exemple de memòria més que no pas entendre l'ús dels temps verbals.
La millor professora de llengües que he tingut és la Dolors Monclús, de llatí i grec a l'institut. És cert que són dues llengües que no es parlen, però s'ha de dir que ensenyar llengües clàssiques també és una classe de llengua però amb característiques ben diferents, ja que no te les fan parlar però sí que te les fan saber llegir i pronunciar, entendre i traduir. Potser el millor professor de llengües que he tingut és el Collin Reter, d'anglès quan jo era petita. Era nadiu i això fa molt, però hi entren els meus records d'infància, i no sé si en faig una valoració objectiva. El cert és que vaig aprendre molt i sempre he pensat que la meva "facilitat" pels idiomes o el meu nivell d'anglès, que abans era superior en comparació que el que és ara actualment (tot depèn de l'àmbit on et mous), van sorgir en aquella època gràcies a les dues tardes a la setmana que passàvem uns quants nens amb aquell anglès.
Tota la meva educació ha estat en català, la meva família és catalana i sempre, coses de la vida, m’he relacionat amb gent de parla catalana. De castellà només en feia a les classes d’aquesta llengua. El meu contacte es limitava a això. Fora d’aquelles hores, no tenia cap relació conscient amb el castellà (hi ha els mitjans de comunicació, les sèries de televisió i els cartells, anuncis, rètols i converses que et trobes pel carrer). El meu accent català em delata de mala manera quan parlo en castellà, que considero com una llengua estrangera per a mi. La conec i la sé utilitzar, però no la domino ni m'hi sento a gust.
Quan vaig arribar a la universitat vaig pensar que el més gran error que s'havia comès respecte l'aprenentatge del català era, senzillament, que no se'ns havien corregit les faltes. Em vaig trobar amb errors que mai m'havien fet notar, ja sigui per incompetència dels professors o perquè no tocava per l'edat que teníem, però penso que és un dels motius principals pels quals la gent de divuit anys encara fa unes faltes que fan mal als ulls. Això, si l'estudiant s'endinsa en una carrera com la de Traducció i Interpretació, pot millorar considerablement.
Respecte les llengües estrangeres, l'anglès ha estat la reina. I la princesa és el francès. Gràcies a l'ESO vaig descobrir aquesta llengua, que vaig estimar des del principi, pel seu encant en la pronúncia. Estudio, o més ben dit, faig classes de francès des de 1r d'ESO i encara a l'últim curs de la llicenciatura continuo tenint una classe de traducció en què treballo amb aquesta llengua. Sempre dic que pels anys que fa que en faig no en sé prou. Mai no he estudiat llengües estrangeres fora de l'àmbit acadèmic i potser és el que ha fallat. Igualment puc afirmar que d'anglès no en sé el que s'esperaria que en sabés pels anys que fa que rebo classes. Quan vaig arribar a la universitat ho vaig confirmar, veient que hi havia moltes històries lingüístiques i molts nivells diferents. La immersió lingüística que va suposar l'Erasmus em va aportar algunes novetats en la meva base de dades, però no em va fer sentir que a partir d'aleshores tenia un millor domini de l'anglès. L'Erasmus més aviat em va aportar moltes altres coses que no tenen res a veure amb les llengües, però això ja és un altre tema.
A l'ESO i al Batxillerat les classes d'anglès a l'institut es van convertir en un etern repàs del que s'havia estat fent fins al moment. Hi havia massa diferència entre els alumnes i no es podia avançar. L'últim curs de Batxillerat el coneixement de l'anglès havia d'aconseguir el nivell imposat per la selectivitat, com passava amb la resta de les assignatures, i ens vam dedicar als listenings i a repassar, altre cop, la gramàtica, amb mil exercicis que al final aconsegueixen que t'aprenguis les frases d'exemple de memòria més que no pas entendre l'ús dels temps verbals.
La millor professora de llengües que he tingut és la Dolors Monclús, de llatí i grec a l'institut. És cert que són dues llengües que no es parlen, però s'ha de dir que ensenyar llengües clàssiques també és una classe de llengua però amb característiques ben diferents, ja que no te les fan parlar però sí que te les fan saber llegir i pronunciar, entendre i traduir. Potser el millor professor de llengües que he tingut és el Collin Reter, d'anglès quan jo era petita. Era nadiu i això fa molt, però hi entren els meus records d'infància, i no sé si en faig una valoració objectiva. El cert és que vaig aprendre molt i sempre he pensat que la meva "facilitat" pels idiomes o el meu nivell d'anglès, que abans era superior en comparació que el que és ara actualment (tot depèn de l'àmbit on et mous), van sorgir en aquella època gràcies a les dues tardes a la setmana que passàvem uns quants nens amb aquell anglès.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)