Expectatives i experiència

Diverses persones m’havien parlat d’aquesta assignatura. Algunes me l’havien recomanat assegurant-me que estava feta per a mi, ja que deien: “fes-la, t’agradarà”. La vaig demanar el curs passat i no me la van assignar, i vaig pensar que encara em quedava una oportunitat. Finalment la vaig poder matricular però el càrrec del professor l’ocupava una altra persona que no era l’Olga Esteve, a qui tenia moltes ganes de trobar-me en una classe i la qual havia optat per un plantejament de l’assignatura que era el que, sobretot, la feia tan recomanable. Vaig pensar que potser el Daniel Cassany no s’allunyaria gaire del seu sistema però de seguida vaig veure que no era així. Em costa adaptar-me als canvis i no m’agrada que em canviïn els esquemes que prèviament m’he muntat al cap, però es tractava d’acceptar-ho el més aviat millor i posar-se a treballar. No és el sistema que prefereixo però les coses són com són, així que intentaré adaptar-m’hi i adaptar-lo també a la meva manera de fer.

Tota la meva educació ha estat en català, la meva família és catalana i sempre, coses de la vida, m’he relacionat amb gent de parla catalana. De castellà només en feia a les classes d’aquesta llengua. El meu contacte es limitava a això. Fora d’aquelles hores, no tenia cap relació conscient amb el castellà (hi ha els mitjans de comunicació, les sèries de televisió i els cartells, anuncis, rètols i converses que et trobes pel carrer). El meu accent català em delata de mala manera quan parlo en castellà, que considero com una llengua estrangera per a mi. La conec i la sé utilitzar, però no la domino ni m'hi sento a gust.

Quan vaig arribar a la universitat vaig pensar que el més gran error que s'havia comès respecte l'aprenentatge del català era, senzillament, que no se'ns havien corregit les faltes. Em vaig trobar amb errors que mai m'havien fet notar, ja sigui per incompetència dels professors o perquè no tocava per l'edat que teníem, però penso que és un dels motius principals pels quals la gent de divuit anys encara fa unes faltes que fan mal als ulls. Això, si l'estudiant s'endinsa en una carrera com la de Traducció i Interpretació, pot millorar considerablement.

Respecte les llengües estrangeres, l'anglès ha estat la reina. I la princesa és el francès. Gràcies a l'ESO vaig descobrir aquesta llengua, que vaig estimar des del principi, pel seu encant en la pronúncia. Estudio, o més ben dit, faig classes de francès des de 1r d'ESO i encara a l'últim curs de la llicenciatura continuo tenint una classe de traducció en què treballo amb aquesta llengua. Sempre dic que pels anys que fa que en faig no en sé prou. Mai no he estudiat llengües estrangeres fora de l'àmbit acadèmic i potser és el que ha fallat. Igualment puc afirmar que d'anglès no en sé el que s'esperaria que en sabés pels anys que fa que rebo classes. Quan vaig arribar a la universitat ho vaig confirmar, veient que hi havia moltes històries lingüístiques i molts nivells diferents. La immersió lingüística que va suposar l'Erasmus em va aportar algunes novetats en la meva base de dades, però no em va fer sentir que a partir d'aleshores tenia un millor domini de l'anglès. L'Erasmus més aviat em va aportar moltes altres coses que no tenen res a veure amb les llengües, però això ja és un altre tema.

A l'ESO i al Batxillerat les classes d'anglès a l'institut es van convertir en un etern repàs del que s'havia estat fent fins al moment. Hi havia massa diferència entre els alumnes i no es podia avançar. L'últim curs de Batxillerat el coneixement de l'anglès havia d'aconseguir el nivell imposat per la selectivitat, com passava amb la resta de les assignatures, i ens vam dedicar als listenings i a repassar, altre cop, la gramàtica, amb mil exercicis que al final aconsegueixen que t'aprenguis les frases d'exemple de memòria més que no pas entendre l'ús dels temps verbals.

La millor professora de llengües que he tingut és la Dolors Monclús, de llatí i grec a l'institut. És cert que són dues llengües que no es parlen, però s'ha de dir que ensenyar llengües clàssiques també és una classe de llengua però amb característiques ben diferents, ja que no te les fan parlar però sí que te les fan saber llegir i pronunciar, entendre i traduir. Potser el millor professor de llengües que he tingut és el Collin Reter, d'anglès quan jo era petita. Era nadiu i això fa molt, però hi entren els meus records d'infància, i no sé si en faig una valoració objectiva. El cert és que vaig aprendre molt i sempre he pensat que la meva "facilitat" pels idiomes o el meu nivell d'anglès, que abans era superior en comparació que el que és ara actualment (tot depèn de l'àmbit on et mous), van sorgir en aquella època gràcies a les dues tardes a la setmana que passàvem uns quants nens amb aquell anglès.