Sempre he pensat que els exàmens més injustos, en general, són els que et preguntes de tot menys el que t'han de preguntar, que és el que s'ha treballat, el que has estudiat. En el cas dels exàmens de llengües, en aquest moment només recordo l'examen de català de la selectivitat, que vaig trobar inadequat (els resultats a Catalunya van ser força baixos, potser pel nivell que hi ha [fet les causes del qual donarien per a moltes entrades de blogs] o potser per l'examen). Recordo que havies de dir sinònims d'unes paraules que sortien al text, paraules que no havia sentit mai, que no he tornat a fer servir, sense cap mena de rellevància semàntica (no sé si m'explico). Crec que el fet de saber o no un sinònim no és indicatiu dels coneixements de català que tingui una persona, i menys dels coneixements que se't demanaven a 2n de Batxillerat. A més, en aquell moment se't pot no ocórrer i això no vol dir que no ho sàpiguis.
L'examen més important de llengües que he fet mai és la prova d'accés als estudis de Traducció i Interpretació. El més important pel que significava: entrar a la Pompeu o canviar el rumb natural de la meva vida. No vaig fer la prova de l'Autònoma, m'ho vaig jugar tot a una cara. Va ser la comprensió en anglès d'un enregistrament (protagonitzat per la persona que resultaria ser qui s'encarregaria d'adjudicar-nos les nostres destinacions eràsmiques) i resumir-lo en català i en castellà. Després, una redacció en anglès sobre els transports públics. Emplaçament nou, gent desconeguda però amb el mateix objectiu, que després compartirien amb tu els quatre anys de la llicenciatura. Això sí, si tant tu com ells superaveu la prova i us apareixia "apte" a la pantalla de l'ordinador.
El que em posa més nerviosa en un examen és que el rellotge faci soroll (els d'aquesta casa solen fer-ho), que el professor estigui dret i vagi passejant, que el professor faci soroll o parli amb altres professors (entre altres coses, ho trobo una falta de respecte) i que la gent faci soroll, que se sentin sospirs, sorolls de cremalleres, bolis que s'obren i es tanquen, etc. Per controlar l'efecte que aquestes coses tenen en mi intento fer que no les sento i pensar en mi, en el meu examen i deixar estar els altres. A vegades costa, sobretot quan t'agafa la síndrome de la fulla en blanc, però un cop superada ja està.
Per controlar els nervis en general respiro fons, penso que ho puc fer, que en sóc capaç, que serà fàcil, que acabaré aviat i podré sortir de la classe i ja l'hauré fet. No m'ajuda gens estar amb els companys abans d'entrar. El nerviosisme generalitzat i els dubtes d'última hora, o la persona que recita tots els continguts de dalt a baix, no em fan cap bé. Per això intento no aparèixer pel bar o pels passadissos, o si no em quedo en algun lloc fins l'últim moment.
El que millor se'm dóna dels exàmens de llengües és el que tingui a veure amb escriure, compondre un text, tracti del que es tracti. Tinc facilitat per escriure, organitzar mentalment el que vull dir, de manera ràpida i clara, estructurar els paràgrafs i que tinguin tots la mateixa llargada. Els comentaris de texts em sortien força bé. Primer un comentari objectiu, amb tots els elements ben organitzats, i després un de subjectiu, si és que te'l demanaven.
Algun secret? A veure. Un consell, una apreciació: pensar abans d'escriure (igual que abans de parlar, que a vegades costa tant o se'ns oblida). No massa, perquè si no vénen els dubtes i surts l'últim, només una mica. Tenir-ho clar, estar segur i endavant. Haver estudiat, anar a l'examen sabent-s'ho o, almenys, convençut que ho saps, encara que no sigui del tot veritat, encara que hi hagi coses que se t'escapen. Pensar que, quan te les trobis, ja les resoldràs, però no patir abans d'hora. Potser al final no t'ho pregunten. I si no, ho fas com millor pots i a fer un cacaolat al bar. I després, només després, pots consultar el dubte i veure que, segurament, t'has equivocat perquè has estat dubtant quan ja era correcte i al final has decidit no fer cas de la teva primera intuició i has acabat posant el que no tocava.
martes, 29 de mayo de 2007
Aules, companys, horaris
Per a mi l'aula ideal és una aula petita i, sobretot, amb pocs alumnes (uns catorze, menys tampoc m'agrada). La primera vegada que vaig fer francès, a 1r d'ESO, estàvem asseguts en parelles de manera equilibrada (el mateix nombre de persones a cadascuna de les tres columnes de taules que hi havia), l'aula no era massa gran i tots podíem veure els documents audiovisuals i sentir els materials auditius perfectament i sense cap problema.
Recordo que la classe que més em va agradar quan era petita era una que tenia les lletres de l'abecedari a sobre la pissarra, cadascuna escrita en una cartolina, en majúscula i en minúscula, amb aquella lletra de professor de nens petits tan ben feta.
Quan vaig estar d'Erasmus hi havia un curs d'anglès on es practicava la oralitat i les aptituds per parlar aquesta llengua. En aquella classe era molt important la relació amb els companys. Totes les activitats que fèiem eren entre nosaltres i sempre havies de parlar amb algú amb qui encara no haguessis parlat. Tots teníem nacionalitats molt diferents i es tractava de conèixer accents diversos, experiències distines, maneres de comunicar-se... En aquest cas, crec que va tenir molta importància la relació amb els companys.
En general, crec que en un curs de llengua tradicional la relació amb els companys té una importància relativa. Sempre és millor que hi hagi un bon ambient i arribar a fer algun amic, però no crec que sigui important de cara a l'aprenentatge quan del que es tracta és d'aprendre una llengua per tu mateix i interioritzar els coneixements que vas adquirint, treballar pel teu compte i millorar.
Per a mi sempre ha estat molt millor fer classe al matí, encara que sigui a les 8 com passsava a l'institut. És quan estic més desperta, més receptiva. A mesura que passa el dia les facultats van disminuint i l'atenció ja no és la mateixa. La pitjor franja és la de l'hora de dinar. Les classes de la 1 fins les 3, de 2 a 4 o de 3 a 5 són les pitjors, perquè o t'estàs morint de gana o acabes de menjar.
Crec que dóna millors resultats fer classe cada dia o com més dies a la setmana millor i de poca durada que no un sol dia a la setmana més hores. Aposto pel treball continuat, constant, fer cada dia una mica, més que no pas fer-ho tot de cop. Crec que s'assimila millor, que té més efecte.
No he tingut mai una experiència intensiva d'aprenentatge de llengües. Crec que no seria capaç d'aguantar tantes hores d'immersió lingüística d'una llengua que no coneixes com el rus o l'àrab. De la mateixa manera, crec que amb llengües com aquestes no és possible arribar a un coneixement satisfactori amb un curs intensiu. Aprendre una llengua i, sobretot, dominar-la i sentir-s'hi còmode, poder dir que la coneixes, és molt més que anar a classe i fer activitats, per moltes hores que s'hi dediquin durant un estiu.
Recordo que la classe que més em va agradar quan era petita era una que tenia les lletres de l'abecedari a sobre la pissarra, cadascuna escrita en una cartolina, en majúscula i en minúscula, amb aquella lletra de professor de nens petits tan ben feta.
Quan vaig estar d'Erasmus hi havia un curs d'anglès on es practicava la oralitat i les aptituds per parlar aquesta llengua. En aquella classe era molt important la relació amb els companys. Totes les activitats que fèiem eren entre nosaltres i sempre havies de parlar amb algú amb qui encara no haguessis parlat. Tots teníem nacionalitats molt diferents i es tractava de conèixer accents diversos, experiències distines, maneres de comunicar-se... En aquest cas, crec que va tenir molta importància la relació amb els companys.
En general, crec que en un curs de llengua tradicional la relació amb els companys té una importància relativa. Sempre és millor que hi hagi un bon ambient i arribar a fer algun amic, però no crec que sigui important de cara a l'aprenentatge quan del que es tracta és d'aprendre una llengua per tu mateix i interioritzar els coneixements que vas adquirint, treballar pel teu compte i millorar.
Per a mi sempre ha estat molt millor fer classe al matí, encara que sigui a les 8 com passsava a l'institut. És quan estic més desperta, més receptiva. A mesura que passa el dia les facultats van disminuint i l'atenció ja no és la mateixa. La pitjor franja és la de l'hora de dinar. Les classes de la 1 fins les 3, de 2 a 4 o de 3 a 5 són les pitjors, perquè o t'estàs morint de gana o acabes de menjar.
Crec que dóna millors resultats fer classe cada dia o com més dies a la setmana millor i de poca durada que no un sol dia a la setmana més hores. Aposto pel treball continuat, constant, fer cada dia una mica, més que no pas fer-ho tot de cop. Crec que s'assimila millor, que té més efecte.
No he tingut mai una experiència intensiva d'aprenentatge de llengües. Crec que no seria capaç d'aguantar tantes hores d'immersió lingüística d'una llengua que no coneixes com el rus o l'àrab. De la mateixa manera, crec que amb llengües com aquestes no és possible arribar a un coneixement satisfactori amb un curs intensiu. Aprendre una llengua i, sobretot, dominar-la i sentir-s'hi còmode, poder dir que la coneixes, és molt més que anar a classe i fer activitats, per moltes hores que s'hi dediquin durant un estiu.
jueves, 10 de mayo de 2007
Entrevista a Ignasi Vila
He dedicat una estona a llegir l'entrevista a aquest psicòleg de l'educació i m'agradaria destacar alguns aspectes que m'han cridat l'atenció:
- Molts lingüistes i pedagogs diuen que per mantenir la diversitat lingüística en una societat el sistema educatiu ha de donar prioritat a la llengua minoritària.
- Des de l'Administració es pot donar presència a la llengua minoritària en aspectes de la vida quotidiana com poden ser el doblatge cinematogràfic o la premsa.
- L'escola ensenya unes parts de la llengua, ja que no pot reproduir totes les situacions on s'utilitza, i per tant s'apren, la llengua.
- Qualsevol projecte lingüístic, independentment de la metodologia que utilitzi, ha de prestar especial atenció al tractament de la llengua familiar de l'alumnat.
- Cal professorat bilingüe, voluntat per part de tots els agents implicats, etc.
- Sempre s'ha de tenir en compte que l'aprenentatge de la segona llengua s'insereix en una matriu prèvia que és el que l'alumne ja sap de la seva pròpia llengua.
- El professor ha d'actuar de mediador entre l'activitat de l'alumnat i el coneixement.
Fins la propera vegada que torni a dedicar una estona a publicar una altra entrada. Fins aviat.
- Molts lingüistes i pedagogs diuen que per mantenir la diversitat lingüística en una societat el sistema educatiu ha de donar prioritat a la llengua minoritària.
- Des de l'Administració es pot donar presència a la llengua minoritària en aspectes de la vida quotidiana com poden ser el doblatge cinematogràfic o la premsa.
- L'escola ensenya unes parts de la llengua, ja que no pot reproduir totes les situacions on s'utilitza, i per tant s'apren, la llengua.
- Qualsevol projecte lingüístic, independentment de la metodologia que utilitzi, ha de prestar especial atenció al tractament de la llengua familiar de l'alumnat.
- Cal professorat bilingüe, voluntat per part de tots els agents implicats, etc.
- Sempre s'ha de tenir en compte que l'aprenentatge de la segona llengua s'insereix en una matriu prèvia que és el que l'alumne ja sap de la seva pròpia llengua.
- El professor ha d'actuar de mediador entre l'activitat de l'alumnat i el coneixement.
Fins la propera vegada que torni a dedicar una estona a publicar una altra entrada. Fins aviat.
Teories psicològiques
Crec que la teoria psicològica que ha tingut més presència durant el meu procés d'aprenentatge de llengües és el constructivisme. Sempre s'ha intentat potenciar que l'alumne sigui part de l'aprenentatge i que actui per aconseguir els objectius, en el sentit que si l'estudiant no hi posa de la seva part és inútil fer exercicis i explicacions a classe. S'ha insistit en el treball individual i autònom de l'estudiant i l'esforç per tal d'arribar a assimilar els coneixements i progressar en les nocions de la llengua estudiada.
Una experiència d'aprenentatge que té una clara influència conductista va tenir lloc quan aprenia anglès en aquella escola amb aquell professor nadiu quan jo era petita. Quan arribava l'hora de marxar, el Collin ens feia una espècie de joc en què havíem de contestar preguntes senzilles, en anglès però no sobre l'anglès. Si ho sabies dir correctament, podies marxar (la recompensa). Així, el fet de poder marxar cap a casa ens condicionava a parar atenció al joc i triar una bona construcció en la resposta per tal d'aconseguir el vistiplau del professor i anar-nos-en.
Penso que una bona teoria és el cognitivisme. M'agrada l'èmfasi que es posa en l'escriptura, en el procés d'aprenentatge, en el tractactament dels errors, la reflexió. Tot i això, l'humanisme seria la teoria que em faria sentir més còmoda en el meu aprenentatge, ja que té en compte les necessitats personals de l'individu i es dóna importància a la confiança en un mateix, l'autoestima i els vincles afectius. El conductisme porta la persona a moure's per aconseguir un objectiu que a vegades pot fer oblidar el sentit propi de l'aprenentatge.
Una experiència d'aprenentatge que té una clara influència conductista va tenir lloc quan aprenia anglès en aquella escola amb aquell professor nadiu quan jo era petita. Quan arribava l'hora de marxar, el Collin ens feia una espècie de joc en què havíem de contestar preguntes senzilles, en anglès però no sobre l'anglès. Si ho sabies dir correctament, podies marxar (la recompensa). Així, el fet de poder marxar cap a casa ens condicionava a parar atenció al joc i triar una bona construcció en la resposta per tal d'aconseguir el vistiplau del professor i anar-nos-en.
Penso que una bona teoria és el cognitivisme. M'agrada l'èmfasi que es posa en l'escriptura, en el procés d'aprenentatge, en el tractactament dels errors, la reflexió. Tot i això, l'humanisme seria la teoria que em faria sentir més còmoda en el meu aprenentatge, ja que té en compte les necessitats personals de l'individu i es dóna importància a la confiança en un mateix, l'autoestima i els vincles afectius. El conductisme porta la persona a moure's per aconseguir un objectiu que a vegades pot fer oblidar el sentit propi de l'aprenentatge.
jueves, 3 de mayo de 2007
Socioconstructivisme de Vigotski
Vigotski segueix una tendència diferent a Pavlov (que es basa en la idea de la formació de conceptes mitjançant connexions associatives) distingint dos tipus de conceptes: els espontanis i els científics. Entre els conceptes espontanis, hi ha cúmuls no organitzats (agrupació d'objectes sense cap base, ús de paraules com noms propis) i pseudoconceptes(agrupació d'objectes a partir de trets sensorials sense tenir en compte els trets comuns). Entre els conceptes científics, hi ha els conceptes pròpiament dits, que s'adquireixen mitjançant la instrucció i es caracteritzen pel fet de formar part d'un sistema, perquè s'adquireixen gràcies a una presa de consciència de la pròpia activitat i impliquen una relació espacial amb l'objecte basada en la internalització de l'essència del concepte. Els conceptes espontanis van del concret a l'abstracte, i els conceptes científics van de l'abstracte al concret.
M'ha semblat interessant un aspecte que apareix a l'apartat "Ley de Doble Formación" de la web sobre Vigotski. S'hi diu que tota funció en el desenvolupament cultural del nen apareix dos cops, primer a nivell social (interpsicològica) i després a nivell individual (intrapsicològica). Això també es pot aplicar a l'atenció voluntària, la memòria lògica i la formació de conceptes. També es diu que totes les funcions psicològiques s'originen com a relacions entre éssers humans. Crec que és important tenir en compte el pes de la psicologia en l'aprenentatge, els processos que es donen en la persona i la influència que tenen les relacions amb els altres.
També m'agradaria destacar-vos l'apartat d'"Andamiaje", dins de "Consideraciones pedagógicas de la ZDP" (Zona de Desarrollo Próximo). L'activitat educativa és ajustable al nivell de l'aprenent i als seus progressos; temporal, perquè si no no s'aconseguiria l'objectiu, que és l'autonomia; i audible i visible, que permet que l'aprenent adquireixi control sobre l'activitat i el reconegui.
M'ha semblat interessant un aspecte que apareix a l'apartat "Ley de Doble Formación" de la web sobre Vigotski. S'hi diu que tota funció en el desenvolupament cultural del nen apareix dos cops, primer a nivell social (interpsicològica) i després a nivell individual (intrapsicològica). Això també es pot aplicar a l'atenció voluntària, la memòria lògica i la formació de conceptes. També es diu que totes les funcions psicològiques s'originen com a relacions entre éssers humans. Crec que és important tenir en compte el pes de la psicologia en l'aprenentatge, els processos que es donen en la persona i la influència que tenen les relacions amb els altres.
També m'agradaria destacar-vos l'apartat d'"Andamiaje", dins de "Consideraciones pedagógicas de la ZDP" (Zona de Desarrollo Próximo). L'activitat educativa és ajustable al nivell de l'aprenent i als seus progressos; temporal, perquè si no no s'aconseguiria l'objectiu, que és l'autonomia; i audible i visible, que permet que l'aprenent adquireixi control sobre l'activitat i el reconegui.
jueves, 26 de abril de 2007
Sempre he pensat...
Sempre he pensat que pots arribar a odiar una assignatura que t'agrada molt pel professor que te la fa i que te'n pot agradar una que no va amb tu només perquè el professor t'agrada. També ho penseu? La importància del profe, que no es limita (i no és poc) a mostrar els continguts d'una assignatura i a portar una classe. Poden arribar a marcar molt, els professors. Jo ho tinc claríssim: el Jordi del cole, que m'havia donat català, religió, socials i sobretot classes de converses personals; i la Dolors de l'institut, llatí i grec amb una dona que s'estima aquestes llengües i fa que tu també te les estimis. Us ha marcat algun profe?
Aprenent amb teories lingüístiques
Crec que en les meves classes d'anglès de l'escola, l'institut i la universitat s'ha seguit una teoria basada en la gramàtica. Ara que hi reflexiono, aquesta llengua no destaca precisament per la seva riquesa o complexitat en la seva gramàtica, cas que seria més propi de l'alemany o el català, per exemple. Com oblidar els llistats dels verbs irregulars... o les de vocabulari elaborades per un mateix...
El català també se m'ha ensenyat seguint la teoria de la gramàtica tradicional, ja que l'atenció s'ha centrat en mostrar les regles gramaticals, les parts de l'oració, etc. I dues llengües que, segons la meva opinió, demanen d'aquesta mateixa teoria són el llatí i el grec, els coneixements de les quals no es podrien adquirir per altres mitjans que no fossin la memorització o la traducció entre d'altres.
Llegint la presentació de la segona sessió me n'adono que el mètode que en general han fet servir els meus professors de francès ha seguit l'estructuralisme i no han donat gaire importància en la gramàtica d'aquesta llengua. Això pot estar motivat per la proximitat del francès amb el català. Molts dels exercicis que hem fet a classe han estat de conversa, però sempre fictícia, la qual a mi no m'és de cap utilitat, perquè estic pensant més en què puc dir per treure'm l'activitat de sobre i en el fet que hauré de parlar en públic que no pas en el francès en sí. Fins a la universitat no m'havia encarat amb construccions més complexes pròpies d'aquesta llengua, les quals sense el coneixement que tenim ara del francès senzillament no s'haguessin pogut entendre.
De la mateixa manera, no ha estat fins a la llicenciatura que no he estudiat el català, la meva llengua, des d'una perspectiva d'anàlisi del discurs. Em va agradar molt veure aquesta llengua des d'aquest aspecte, que permet un coneixement molt més exhaustiu i profund, que aporta noves competències, com per exemple recursos alhora de construir un text.
A mi m'agrada estudiar la gramàtica d'una llengua i crec que és bàsic per aprendre-la. Quan la gramàtica s'ha après (més o menys bé, això ja és un altre tema) aleshores sí que es poden fer exercicis d'expressió oral i altres coses, però coneixent també prou vocabulari. Crec que l'estudiant de la llengua ha de tenir suficients eines, que la interiorització de la gramàtica i d'una quantitat determinada de vocabulari li pot oferir, per ser capaç d'enfrontar-se a l'oralitat, ja sigui amb estudiants, amb persones que coneixen aquella llengua o amb nadius. Una altra persona preferirà anar-se'n al país i aprendre la llengua o començar treballant la conversa abans de conèixer la gramàtica perquè creurà que és el que fa que aprenguis una llengua i, al cap i a la fi, en el que es basa tota llengua, en la comunicació. Qüestió de gustos, i d'experiències diferents.
Suposo que una llengua com l'alemany no pot optar a canviar la seva tradició metodològica, que suposo tradicional, per una de més moderna. Les seves característiques (no conec gens l'alemany, només sé el que sento dir a la gent) no ho permeten: declinacions, gramàtica complexa, ... Sí que és veritat que es poden introduir innovacions metodològiques, però l'estudiant ha d'acabar trobant-se amb la gramàtica i aprendre-la.
El català també se m'ha ensenyat seguint la teoria de la gramàtica tradicional, ja que l'atenció s'ha centrat en mostrar les regles gramaticals, les parts de l'oració, etc. I dues llengües que, segons la meva opinió, demanen d'aquesta mateixa teoria són el llatí i el grec, els coneixements de les quals no es podrien adquirir per altres mitjans que no fossin la memorització o la traducció entre d'altres.
Llegint la presentació de la segona sessió me n'adono que el mètode que en general han fet servir els meus professors de francès ha seguit l'estructuralisme i no han donat gaire importància en la gramàtica d'aquesta llengua. Això pot estar motivat per la proximitat del francès amb el català. Molts dels exercicis que hem fet a classe han estat de conversa, però sempre fictícia, la qual a mi no m'és de cap utilitat, perquè estic pensant més en què puc dir per treure'm l'activitat de sobre i en el fet que hauré de parlar en públic que no pas en el francès en sí. Fins a la universitat no m'havia encarat amb construccions més complexes pròpies d'aquesta llengua, les quals sense el coneixement que tenim ara del francès senzillament no s'haguessin pogut entendre.
De la mateixa manera, no ha estat fins a la llicenciatura que no he estudiat el català, la meva llengua, des d'una perspectiva d'anàlisi del discurs. Em va agradar molt veure aquesta llengua des d'aquest aspecte, que permet un coneixement molt més exhaustiu i profund, que aporta noves competències, com per exemple recursos alhora de construir un text.
A mi m'agrada estudiar la gramàtica d'una llengua i crec que és bàsic per aprendre-la. Quan la gramàtica s'ha après (més o menys bé, això ja és un altre tema) aleshores sí que es poden fer exercicis d'expressió oral i altres coses, però coneixent també prou vocabulari. Crec que l'estudiant de la llengua ha de tenir suficients eines, que la interiorització de la gramàtica i d'una quantitat determinada de vocabulari li pot oferir, per ser capaç d'enfrontar-se a l'oralitat, ja sigui amb estudiants, amb persones que coneixen aquella llengua o amb nadius. Una altra persona preferirà anar-se'n al país i aprendre la llengua o començar treballant la conversa abans de conèixer la gramàtica perquè creurà que és el que fa que aprenguis una llengua i, al cap i a la fi, en el que es basa tota llengua, en la comunicació. Qüestió de gustos, i d'experiències diferents.
Suposo que una llengua com l'alemany no pot optar a canviar la seva tradició metodològica, que suposo tradicional, per una de més moderna. Les seves característiques (no conec gens l'alemany, només sé el que sento dir a la gent) no ho permeten: declinacions, gramàtica complexa, ... Sí que és veritat que es poden introduir innovacions metodològiques, però l'estudiant ha d'acabar trobant-se amb la gramàtica i aprendre-la.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)