Exàmens de llengües

Sempre he pensat que els exàmens més injustos, en general, són els que et preguntes de tot menys el que t'han de preguntar, que és el que s'ha treballat, el que has estudiat. En el cas dels exàmens de llengües, en aquest moment només recordo l'examen de català de la selectivitat, que vaig trobar inadequat (els resultats a Catalunya van ser força baixos, potser pel nivell que hi ha [fet les causes del qual donarien per a moltes entrades de blogs] o potser per l'examen). Recordo que havies de dir sinònims d'unes paraules que sortien al text, paraules que no havia sentit mai, que no he tornat a fer servir, sense cap mena de rellevància semàntica (no sé si m'explico). Crec que el fet de saber o no un sinònim no és indicatiu dels coneixements de català que tingui una persona, i menys dels coneixements que se't demanaven a 2n de Batxillerat. A més, en aquell moment se't pot no ocórrer i això no vol dir que no ho sàpiguis.

L'examen més important de llengües que he fet mai és la prova d'accés als estudis de Traducció i Interpretació. El més important pel que significava: entrar a la Pompeu o canviar el rumb natural de la meva vida. No vaig fer la prova de l'Autònoma, m'ho vaig jugar tot a una cara. Va ser la comprensió en anglès d'un enregistrament (protagonitzat per la persona que resultaria ser qui s'encarregaria d'adjudicar-nos les nostres destinacions eràsmiques) i resumir-lo en català i en castellà. Després, una redacció en anglès sobre els transports públics. Emplaçament nou, gent desconeguda però amb el mateix objectiu, que després compartirien amb tu els quatre anys de la llicenciatura. Això sí, si tant tu com ells superaveu la prova i us apareixia "apte" a la pantalla de l'ordinador.

El que em posa més nerviosa en un examen és que el rellotge faci soroll (els d'aquesta casa solen fer-ho), que el professor estigui dret i vagi passejant, que el professor faci soroll o parli amb altres professors (entre altres coses, ho trobo una falta de respecte) i que la gent faci soroll, que se sentin sospirs, sorolls de cremalleres, bolis que s'obren i es tanquen, etc. Per controlar l'efecte que aquestes coses tenen en mi intento fer que no les sento i pensar en mi, en el meu examen i deixar estar els altres. A vegades costa, sobretot quan t'agafa la síndrome de la fulla en blanc, però un cop superada ja està.

Per controlar els nervis en general respiro fons, penso que ho puc fer, que en sóc capaç, que serà fàcil, que acabaré aviat i podré sortir de la classe i ja l'hauré fet. No m'ajuda gens estar amb els companys abans d'entrar. El nerviosisme generalitzat i els dubtes d'última hora, o la persona que recita tots els continguts de dalt a baix, no em fan cap bé. Per això intento no aparèixer pel bar o pels passadissos, o si no em quedo en algun lloc fins l'últim moment.

El que millor se'm dóna dels exàmens de llengües és el que tingui a veure amb escriure, compondre un text, tracti del que es tracti. Tinc facilitat per escriure, organitzar mentalment el que vull dir, de manera ràpida i clara, estructurar els paràgrafs i que tinguin tots la mateixa llargada. Els comentaris de texts em sortien força bé. Primer un comentari objectiu, amb tots els elements ben organitzats, i després un de subjectiu, si és que te'l demanaven.

Algun secret? A veure. Un consell, una apreciació: pensar abans d'escriure (igual que abans de parlar, que a vegades costa tant o se'ns oblida). No massa, perquè si no vénen els dubtes i surts l'últim, només una mica. Tenir-ho clar, estar segur i endavant. Haver estudiat, anar a l'examen sabent-s'ho o, almenys, convençut que ho saps, encara que no sigui del tot veritat, encara que hi hagi coses que se t'escapen. Pensar que, quan te les trobis, ja les resoldràs, però no patir abans d'hora. Potser al final no t'ho pregunten. I si no, ho fas com millor pots i a fer un cacaolat al bar. I després, només després, pots consultar el dubte i veure que, segurament, t'has equivocat perquè has estat dubtant quan ja era correcte i al final has decidit no fer cas de la teva primera intuició i has acabat posant el que no tocava.